lunes, 30 de agosto de 2010

Màrius Torres y su ciudad perdida



Se cumplen hoy cien años del nacimiento de Màrius Torres, poeta y médico, de vida breve, que murió de tuberculosis en un sanatorio del Montseny, el año 1942, a los trenta y dos años.  La familia de Torres, de ideas republicanas, se había exiliado, aunque una hermana pudo visitarlo unos días, después de la guerra. En el establecimiento, una versión reducida del sanatorio alpino de Mann, tuvo un buen grupo de amigos y de amigas con los que compartían lecturas, música, conversaciones...


Torres ha sido poco conocido hasta hoy. Todavía más en el resto de España ya que no existen demasiadas traducciones de sus poemas, nostálgicos pero no tristes, que los expertos definen como simbolistas, aunque a mi esas etiquetas me dicen poca cosa.  He hecho un esfuerzo para traducir, algo libremente, uno de ellos en el cual evoca su juventud en una Lérida ya mitificada por la dolorosa pérdida de la guerra y, en el caso del poeta, también de la salud.






Muy lejos de aquí


Sé de una ciudad lejos de aquí, dulce y secreta,
con años de alegría como una noche breve,
donde el sol es feliz y el viento es un poeta
y la niebla tan fiel como espíritu leve.


Oriente le dejó sangre de rosas grana,
la media luna cálida de su menguante eterno,
y más allá un silencio de cerrada persiana
acoge un río profundo que corre en el invierno.


A sus viejas callejas llega, con gran fervor,
yo no sé de qué siglos incienso y amor gris;
repican las campanas con alma y con vigor
como late en los niños un corazón feliz.


Allí, con más belleza que un parque en primavera,
campos humildes se abren, alegres al poniente,
en su reposo calmo el alma se aligera
como en medio del ancho y vasto mar paciente.


Nada puede llamarme con más ternura, ahora,
que el camino del chopo y del cañaveral.
Su recuerdo me inquieta, y mi paso se añora
cuando siento en el hombro la mano paternal.


(Versión castellana de Júlia Costa Coderch)


MOLT LLUNY D’AQUÍ


Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.


L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.


Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.


Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.


Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.


12 juny 1939
Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981

6 comentarios:

Víctor Pàmies i Riudor dijo...

Les traduccions són una bona manera de fer conèixer els autors a altres lectors.

Llegir obres d'altres cultures ens fa veure que les realitats no són tan allunyades i que sovint compartim ideals, escenaris, personatges, emocions...

Júlia dijo...

Crec que l'ajuntament de Lleida encarregarà traduccions al castellà amb motiu de la celebració, a veure si em contracten encara que no ho crec pas.

Les traduccions precisen, si és possible i en podem entendre alguna cosa, de l'original al costat, de vegades hi ha casos, pocs, en els quals la traducció supera fins i tot l'original, com en algunes poesies de Maragall traduïdes a l'italià.

La veritat és que de tant en tant m'agafen ganes de fer alguna traduccioneta d'aquestes, tot un repte.

Josep dijo...

Hola Júlia. Sempre he pensat que una mestra no es jubila mai, sempre és mestra.
M'agradaria que pensessin en tu per a aquesta traducció.
He tractat de fer-me seguidor del teu blog i no puc fer-ho. No m'ho permet.
Gràcies per visitar el meu blog. Aquest que vas veure no està escrit pel mi. És una recopilació dels sentiments de les persones que vulguin deixar-los allà
Vivències, és el meu blog. Ara ho he tancat per un temps, fins que em recuperi d'una malaltia.
Salutacions

Tot Barcelona dijo...

Perfecto ¡ Salut

Júlia dijo...

Hola, Josep, sento que tanquis el blog, que et milloris i gràcies per visitar-me. No sé com és això que no et pots fer seguidor, a mi m'ha passat amb alguns blogs i encara no n'he tret l'entrellat, ara m'ho miraré, en tot cas no recordo haver fet res al respecte.

Cordialment.

Júlia dijo...

Gràcies, Miquel!