viernes, 28 de octubre de 2011

Peces fuera del agua

La ciudadanía pacífica y poco beligerante, algo conservadora quizá, ya que a cierta edad una acaba entendiendo la necesidad de conservar alguna cosa, lo pasamos muy mal con los estirabots, sandeces graciosas  e inoportunas con que nos obsequia cada día algún político, ex-político o aspirante a político, además de ciertos sectores periodísticos que buscan audiencia incondicional.

Me supo muy mal la referencia de Mas al imperfecto castellano hablado en Andalucía o Galicia, todavía me sentó peor lo de los bares llenos de ciudadanos del sur, vía señor Durán. Sin embargo ambos me parecen políticos respetables, considerando el panorama. Respetable no quiere decir que comulgue con sus ideas, al menos no siempre. También me molesta que después se quiera maquillar lo dicho con todo tipo de explicaciones. Una cosa es poner sobre la mesa, de forma seria, el tema de la inmersión o el del clientelismo subvencionado y otra meterse con el ciudadano  de a pie con el recurso de tópicos que ya deberían formar parte del pasado.

Un político que durante la transición gozó de gran respeto incondicional fue el señor Peces-Barba, pero va y se me descuelga con una barrija-barreja pseudohistórica acerca de naciones, portugales, cataluñas, comprar y vender, quedarse o no quedarse, bombardear o no bombardear. En fin, para qué ahondar en las heridas, en youtube y en todas partes se pueden ver y escuchar esas desafortunadas bromitas que hicieron levantarse en pleno a la abogacía catalana, plantando a don Gregorio, en un acto de cierta dignidad corporativa. Y que han generado un rosario de protestas encendidas por muchas partes y más bromita poca-solta por otras.

La historia frívola y oportunista sirve para todo y cerca de casa he escuchado también muchas cosas raras históricamente comprobadas, de sentido contrario, en boca de personas diversas. Sin embargo no es lo mismo un comentario en un bar, aunque sea en un bar catalán, que una conferencia seria realizada por un señor de tal calibre. Lo del hijo homosexual, negro y catalán no tuvo tanta importancia porque las idioteces expresadas en lugares de poca categoría y cultura ausente vale más olvidarlas. Sin embargo, lo del señor padre de la Constitución, es muchísimo peor.

Incluso el Conde Duque de Olivares, un caballero muy odiado por casi todo el mundo, fue evocado en el discurso gracioso. Personalmente siempre he reivindicado el estudio en profundidad de su figura, antipática desde su misma época y no sólo en Catalunya. Quevedo, que también escribió tonterías sobre los catalanes, era el bueno y el Conde-Duque, el malo de la película, en aquella obra emblemática de teatro, El caballero de las espuelas de oro, de Casona.

El Conde-Duque fue un hombre de su tiempo con poco carisma y en su época hay que situarlo y estudiarlo, una época de formación de estados agresivos, con una Francia a punto de comérsenos a todos. Resucitarlo fuera de contexto me parece una muestra más de un mal nacional y nacionalista, la gran ignorancia sobre la historia real, las pocas ganas de profundizar en nada, la gandulitis ante el esfuerzo mental que precisa el estudio serio de la historia, de la nuestra y de la de los otros. La frivolización de todo, incluída la vida social y política.

Seguro que el señor Peces-Barba tenía temas más interesantes de qué hablar, pero es habitual en época de crisis buscar enemigos o intentar hacerlos para tener razones que distraigan al personal del mundo real. Cuando yo, de jovencita, decía tonterías, mi madre replicaba: parece mentira que seas maestra. Sólo se me ocurre decir a ese señor algo parecido: parece mentira que usted sea abogado y que acabase la carrera con tan buenas notas.

Siempre se ha hablado de la posibilidad, creo que remota, de formar una federación ibérica que incluyera Portugal. La unión peninsular fue el sueño truncado de muchos monarcas, como Felipe II, otro personaje a recuperar, reivindicar y situar en su contexto, quién, por cierto, murió con una cruz montserratina en las manos. Estaría bien, incluso en ese caso se podría plantear rehacer el tema con una federación real, pero eso, como tantas cosas, es hoy un sueño cada vez más lejano. El independentismo sube, según dicen las encuestas, a pesar de sus malos líderes, de sus divisiones internas, de sus planteamientos algo etéreos y que no entran demasiado en el cómo. Cosas como ese tipo de discursitos, como es natural, van echando gasolina al fuego mientras en la vida de verdad preocupan aspectos más terrenales, como el paro, las hipotecas, los recortes imprescindibles o no, pero siempre mal explicados. Seguro que en los tiempos del Conde-Duque también preocupaba más el hambre que la mitología patriótica, me temo. 


Sin embargo, visto y oído todo eso, creo que urge plantear qué y cómo se estudia la historia en las escuelas de nuestro tiempo. Cuando yo iba a la Normal, a finales de los sesenta, se hablaba en la Unesco de editar manuales escolares de historia, europeos, más objectivos. Hemos llegado al euro, sin embargo llegar a aparcar nuestros mitos patrios del signo que sea para estudiar el pasado de forma algo más universalista me temo que todavía es una especie de espejismo, un sueño.


La que va a caer ahora con ese tema me recuerda el título de una película -mala- que interpretó Serrat y no puedo evitar hacer una bromita tonta: La larga agonía de Peces fuera del agua. Fuera del agua del sentido común.


9 comentarios:

MBG dijo...

Júlia,
em penso que de tot plegat el que menys culpa en té són els llibres escolars d'Hstòria, si te'ls mires veuràs que tant a les Espanyes com a Catalunya, tenen en general una qualitat notable, i -llevat d'algunes expeccions- solen ser ben documentats i ben treballats.
La responsabilitat de les paraules del Sr Peces-Barba i dels altres persones amb un punt de vista semblant és de cadascú. No sembla falta de cultura, sinó prepotència i mala fe manifesta. I és que posar-se amb els catalans (i les seves ciutats bombardejades pels exèrcits espanyols de les diferents èpoques) els surt gratis i molt rentable electoralment, per això ho fan. Els nostres resprestants polítics, de tots els colors, quan en pendran nota i aniran tots a una? Aquest és el problema i per ara no s'hi veu solució, enfrescats com els tenim en el "i tu més", sense ser capaços de posar-se d'acord en el més mínim en benefici del país. De tota menera tenim els representants que tenim perquè són els que votem... Ja ens deu estar bé!

Júlia dijo...

MBG, he treballat molts anys a l'escola i he donat cursos de didàctica de les ciències socials i no estic massa d'acord amb això dels llibres, crec que encara es fa i s'explica una història molt mitificada en força sentits, però, vaja, tot és opinable.

Crec que hi ha mala fe, evidentment, però també una bona dosi d'ignorància a molts nivells. I pel que fa als nostres representants, estan donant des de fa anys un lamentable espectacle, he tingut molts desenganys amb l'Esquerra, concretament, que sempre ha malmès el potencial que tenia amb els personalismes i les ganes de manar com fos.

De fet admeto que també els nostres representants evidencien una societat amb molts defectes, la política és, a gran nivell, el reflex del que passa a un centre excursionista, el claustre d'una escola o una comunitat de veïns.

Lluís Bosch dijo...

He llegit amb alegria aquest article, perquè crec que a poc a poc estem perdent els papers. Ja va bé que algú contextualitzi.
Tan sols discrepo en un matís: a mi, Mas i Duran no em semblen respectables, però això és un altre tema.
La història d'Espanya mai no s'ha acabat d'entendre ni d'explicar amb gaire objectivitat. De manera que hi ha una constant tendència a revisar-la des del punt de vista que ens vagi més bé.
La història de Felip Vè i el Conde-Duque és també la història d'un estat que es volia "modernitzar", i Catalunya era un territori que preferia seguir en una estructura medieval. Però ara encara dir això aquí és com un pecat gravíssim. L'exèrcit del Borbó va fer barbaritats com tots els exèrcits i alhora Catalunya es va incorporar a la "modernitat". Crec que això (ben explicat, a poc a poc i amb pedagogia), calmaria una mica aquesta mania tan fatigosa dels nacionalismes que s'alimenten l'un a l'altre amb odis, bromes pesades i manipulacions purament partidistes, que amaguen interessos molt lamentables.

Júlia dijo...

Lluís, he de dir que segons quines opinions em resulta més fàcil expressar-les en aquest blog ja que en els blogs en català es fa més difícil encetar un debat una mica 'alternatiu'.

En general la classe política és força galdosa, però darrerament crec que els seus defectes són els nostres, com li comento a MGB, al seu nivell es repeteixen les mateixes dèries i corrupteles que a petit nivell a les feines o associacions diverses, per això en certa manera, no diré que els disculpi però potser són tot el que podem tenir ara per ara.

Portar els fets històrics al present i analitzar-los des de la nostra perspectiva actual és una mania molt poc 'històrica', però així va, les mateixes 'rutes històriques' que estan tant de moda incideixen en tota mena de frivolitats.

Júlia dijo...

Pel que fa als covergents, i ironitzant una mica, com em va dir en una ocasió una persona 'és més d'esquerra la dreta d'aquí que l'esquerra d'allà', en el sentit que és una dreta més 'europea'que la caverna hispànica, tot i que ara ja dubto de tot i això de les dretes i les esquerres demana una revisió actualitzada urgent.

Lluís Bosch dijo...

Has anomenat un tema que sovint em dóna voltes pel cap. En els blogs "catalans" (o catalanets), certs temes només porten disgustos. Així, criticar els convergents m'ha convertit en la diana d'un parell de hooligans nacionalistes que m'han obligat a impedir que es publiquin comentaris "anònims" al blog. Em sap greu perquè no m'agrada cohartar ni tan sols els anònims... Què ho deu fer?
El cas és que vaig treballant en la traducció del meu blg al castellà, i així de pas practico idiomes...

Júlia dijo...

El pitjor és que o ets dels uns o ets dels altres i fàcilment t'etiqueten, cosa que em molesta molt, ja que crec que no sóc d'enlloc, depèn del moment i de la circumstància. De fet, a les guerres, aquells que no són de ningú són els que més reben de totes bandes.

Sani Girona Roig dijo...

A LLuís Bosch

"La història de Felip Vè i el Conde-Duque és també la història d'un estat que es volia "modernitzar", i Catalunya era un territori que preferia seguir en una estructura medieval. Però ara encara dir això aquí és com un pecat gravíssim."

Home, crec que cal que posar context als fets històrics és el que cal, per`po això no ha de servir per vler relativitzar les barbaritats.
Els genocidis a Nordamèrica, a Sudamèrica, l'esclavatge, Hitler i Franco entre mil altres exemples tots tenen les seves "bones intencions" ...
El que passa que aquestes bones intencions de civilitzar, netejar, modernitzar, descomunismitzar o cristianitzar no justifiquen cap dels crims comesos.

De manera que ho pots dir tan a poc a poc com vulguis, i amb tanta pedagogia com vulguis, però el que és negre... negre és i sempre ho serà.

Júlia dijo...

Sani, això és cert des de la perspectiva del present, avui el militarisme és un valor de baixa absoluta, afortunadament, però per als homes de l'època les coses eren molt diferents. Ningú no va evitar fer disbarats, vegis Jaume I genocidi àrabs mallorquins, guerres carlines, nyerros i cadells, explotació cubana per part de gent nostrada pares del modernisme. La moral també evoluciona, afortunadament, però no podem jutjar els homes d'abans des de la nostra perspectiva del present sense aprofundir en els valors vigents en la seva època.